Per molts anys Lorens!

Sempre m'agrada recordar com vaig conèixer  les persones que estimo. 

Qui  m'anava a dir, quan ja fa més de 20 anys, i vaig seure el 1er dia d'institut al teu costat, que a partir d'aquell dia començava una gran amistat, una amistat de les que et fan ser família. 

Quan no callaves a classe, i després em demanaves els apunts, malgrat que tu sempre has estat molt millor estudiant que jo. Quan feiem campana al bar, quan vareu anar un grupet a parlar amb el nostre tutor per a que no em fessin repetir curs per haver suspès anglès, quan vam fer les nostres 1eres vacances juntes amb les propines de treballar tot un estiu al Marina, quan ens vam treure el carnet de conduir, quan sortíem de festa i muntàvem uns sidrals que feien història, quan ens va assetjar un berber en un poblatxo tocant el desert del Sahara, i vam haver de fotre el camp en plena nit i creuar l'Atles, a tota llet en un cotxe que si posaves l'aire condicionat es calava, quan quasi matem al De Simon a Egipte donant-li Coca-Cola perquè ens pensàvem que es queixava perquè tenia rollo, i quan vas preparar arròs saltejat amb fuet perquè no teniem res més a la nevera, quan els dijous bebiem cervesa i xerràvem fins les tantes, quan vam entrar fent un trompo a aquell restaurant i el cambrer ens va dir que qualsevol no ens donava taula i un llarg etcètera que no s’acaba i que aquí no cal explicar...

Hem passat ja una part molt important de la nostra vida , les hem passat de tots colors, moltíssimes coses bones i les que ens que ens queden, i algunes de molt dolentes,  i em fa feliç haver-te tingut sempre al meu costat.

Avui ja amb el teus petits hereus, als que els hi podrem explicar algunes de les nostres batalletes. (Pobrets !!) 

Els podràs ajudar a entendre que els amics, els de veritat, son els que t'estimen, malgrat coneixent de 1a mà tots els teus defectes, i que a la vida son molt importants, imprescindibles, perquè t'ajuden a créixer, a madurar i a fer-te millor persona.

Que amb amics de veritat, es divertirán, viatjaran, que inclòs algun temps podran viure junts, que els ajudaran quan vinguin moments tristos, que segur en vindran, que els aixecaran quan caiguin molt avall, i que els posaran al seu lloc, quan s'enfilin més a munt del compte, que es podran enfadar molt i molt, però sempre tenint la certesa interior que, quan l'amistat es de les de debò, de les que t'alegren el cor quan a l'altre li passen coses bones i t'entristeixen i et causen dolor quan les coses no li van bé, amb aquests amics, les enfadades més tard o més d'hora quedaran en un no res.

Perquè amb els amics també s'aprèn a perdonar i a ser perdonat.

Els hi podràs explicar que els bons amics et diuen les veritats, i altres vegades,  senzillament et diuen el que en aquell moment necessites sentir. Però que només els de debò, saben escollir el moment idoni per a cada cosa.

Tot i que, per molt que els hi ho expliquis, ho  hauran d'experimentar ells com ho hem fet nosaltres. 

Del que no em queda cap dubte és que en Manelet i en Bernat  han fet sort amb la família que els hi ha tocat, seran uns nens molt feliços i amb la millor mare !

Per molts anys Camps, i que sempre els podem viure plegades! Passa un bonic dia d'aniversari ! Perquè la vida és un privilegi curt que s'ha de celebrar! 

#amicsquesonfamilia #permoltsanys #graciespertant

De vegades, quan tot és fosc, res ha canviat

   Ahir, com moltíssimes nits, vaig somiar amb tu, somio coses quotidianes que solíem fer juntes, de vegades estem xerrant a la cuina de casa, o caminem pel carrer del bracet, altres dinem amb família, fins i tot alguna vegada m'esbronques.

   

   Tot és com era abans, com era sempre, res ha canviat. 

   

   És sensacional poder somiar-te, poder tornar a veure't d'una manera tant nítida, tan real, poder escoltar la teva veu, sentir com en mirem els teus ullets blaus, poder tornar a agafar-te de les mans i notar el tacte de la teva fantàstica pell. Alguna que altre nit, ens hem tornat a fer una llarga abraçada. Tot és normal, res ha canviat. Quina meravella! Quins privilegis ens atorguen els móns de Morfeu!

   

   Quina barreja més contradictòria, tot cent per cent oníric i alhora tant real!

   

   Però com totes les coses bones, els somnis s'acaben, llavors venen aquells escassos segons inicials en els que encara mig adormida, recordo el viscut encara com a real, un breu regal, en el que encara la consciència no ha fet acte de presència.  

   Però de cop... patapam, la vida et torna a posar al seu lloc, la crua realitat torna al meu cap, i en aquell precís moment en que la raó em fa entendre que tot el viscut ha format part del món dels somnis, just en aquell precís moment,  un dolor sec, més real que mai, que surt d'enmig de l'estómac i que puja fins al cap, m'acaba de despertar del tot, per si encara em quedava algun dubte. 

És una punxada física de dolor, com una bufetada, que et torna a la vida real per fer-te entendre que res és com sempre, que tot ha canviat, i mai tornarà a ser com abans, perquè tu no hi ets.  

   Des de ja fa 7 anys, només hi ets cada dia, en els meus records, en les meves fotografies, en el meu pensament, en el meu cor i moltíssimes nits en els meus somnis.

   Ja ho va escriure Calderón de la Barca fa més de 400 anys, 

...que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

 

   T'estimo mama i et trobo a faltar !

Ens veiem una d'aquestes nits...

Reflexió provocada pel nadal

Ara que ve nadal i tothom és desitja les millors coses, hi ha qui de tot cor, hi ha qui per protocol, a mi em dona sempre per fer-me la mateixa pregunta. 

Perquè no mantenim aquest esperit tot l'any?? 

La vida ens aniria millor a tots plegats. Aprenem a guardar en un calaix els rancors, aprenem a no malpensar constantment, intentem posar-nos en la pell dels altres. Intentem justificar perquè algú no ens ha respost com voldríem i esperàvem, lluitem per a que la nostra part positiva guanyi sempre a la negativa.

Intentem omplir el nostre dia de pensaments positius, des de que ens llevem, des de que obrim els ulls. Intentem no fer mal a ningú i si ho fem, demanem sempre perdó.

Fem del somriure la nostra bandera, fins que ens facin mals les galtes.

Esborrem els errors del passat no sense haver aprés d'ells, per a no repetir-los. No calen grans gestos. Com deia el Capità Enciam els petits canvis són poderosos !

Estimem sense por d'arriscar-nos a no ser corresposts. Malgrat no ser-ho, haurà valgut la pena. Demostrem la nostra estima als que ens estimen i als que no.
Donem les gràcies per tot, agraïm, agraïm, agraïm i agraïm fins a la sacietat.

Besem, abracem, acaronem, entreguem la nostra ànima en tot allò que fem, la resta vindrà donat.

Visquem el present i no ens preocupem pel passat, ja no tornarà, mirem cap al futur amb seny i previsió, però la justa, evitem preocupar-nos per coses que potser no arribaran a passar mai. 

Vindran coses molt bones, i coses molt dolentes, perquè això és la vida, la vida de cadascú de nosaltres no és res més que temps. Temps farcit d'experiències.

Tots tenim un temps assignat i el rellotge no s'atura. Visquem de manera que quan el nostre rellotge de sorra estigui a punt de caure-li l'últim gra, estiguem satisfets de nosaltres mateixos i de com hem utilitzat la nostra porció de temps que ens pertocava.

Tampoc no demano tant no ? O potser si? 

La meva mare (6 anys sense tu)

La meva mare era una persona molt especial, se l'estimava molta gent. I se que molta gent la troba a faltar.

Era forta, i alhora molt sensible. Es preocupava per moltes persones i l'afectaven les injustícies.

Molt familiar, quan era realment feliç, era quan l'envoltaven tots els seus pollets, fills/es i nets/es. Era protectora amb els seus. Era generosa, presumida, sempre amb ganes d'aprendre. Amb seixanta anys es va apuntar a un curs per a millorar les seves faltes d'ortografia. Tenia una cal·ligrafia tan bonica, com només tenen les persones de la seva generació. Em feia fer-li dictats i després que li corregís les faltes. Estava estudiant informàtica, acabàvem d'obrir un correu electrònic, estic segura que avui tindria una pàgina de facebook.  

Llegia molt, li relaxava cosir, tenia la sort de que la seva professió tot i que no havia pogut desenvolupar-la tot el que li hagués agradat, li encantava. Tenia un do per crear roba de tot tipus, ens va vestir a tots els seus fills, ens feia vestits, disfresses, va fer vestits de núvia increïbles, es va treure el títol de modista ben jove i amb Matrícula d'Honor. Va complir un somni obrint una acadèmia per a futures patronistes i modistes. 

També era tossuda, quan se li ficava alguna cosa al cap, l'havia de fer o dir. Li costava molt enfadar-se però quan ho feia, ja podies còrrer. Tots havíem vist de petits fer volar alguna sabatilla que altre per sobre dels nostres caps, quan li esgotàvem la seva santa paciència, per sort no tenia massa punteria, o no la volia tenir. Tot el dia cantava i sempre deia frases fetes. 

Quan estava trista se li notava a kilometres, perquè no la senties cantar i els seus ullets blaus com el mar no brillaven igual.

Malgrat tot, tenia sentit de l'humor, va marxar fent-nos riure molt fins a l'últim moment. Va marxar ràpid, massa ràpid, deixant un forat, un abisme en la nostra vida que mai podrem tornar a omplir.

El mateix forat que ella va patir quan amb més o menys la mateixa edat que jo, i embarassada del meu germà, ella va perdre la seva mare, la meva àvia, d'un desafortunat accident. Encara després de 30 anys, se li negaven els ulls quan parlava d'ella. Una mare és un ésser, únic, especial, insubstituïble a la vida de qualsevol persona. Però si a sobre era una mare com la meva, això fa que la pèrdua sigui tan enorme que et faci mal fins hi tot respirar. Vas ser i encara ets un exemple per a molts, per mi ho puc ben assegurar.

Avui ja fa 6 anys que no et tenim al nostre costat, em sembla increïble que hagin passat ja 6 anys, però per mi estàs present cada dia, centenars de coses, em fan pensar en tu, un record, quelcom graciós, quelcom trist, alguna cosa que em vas dir, que em vas ensenyar, que vas fer, una olor, una persona que em recordi a tu, una cançó, coses que em passen i que intento esbrinar quin consell em donaries.  Sempre sempre estaràs present en el meu dia a dia fins al dia que marxi jo, i perquè no, les nostres energies es tornin a trobar. Un petó mama. T'estimo i t'enyoro tant o més que el primer dia.

Dolce fare niente

El mercat està atapeït de gent remenant i comprant, els paradistes criden les ofertes tan fort que s'hi estàs molt a prop et ressonen fins als timpans.

 Un grup de senyores s'afanen per triar les fruites més llustroses i les verdures a més bon preu, mentre els marits tiren del carro i el van omplint amb el que la mestressa va triant.

Una mare va responent al seu petit que li pregunta quines son aquelles fruites vermelles, o si allò son faves o pèsols.

Un senyor toca la Vie en rose amb un acordió força tronat i alguns nanos se'l miren embadalits i una senyora molt velleta que a penes pot amb la compra li tira unes monedes al barret que ha disposat del revés per aquest servei.

Una mica més amunt 2 senyores mantenen una conversa sobre els noms tant bonics que se'ls hi posa als nens avui en dia, no com abans que si l'avia es deia Filomena, doncs Filomena que me li posaven a la pobre criatura. 

A la parada del costat una clienta esbronca al venedor dient-li que les mandarines de la setmana passada estaven mig seques i tenien molts pinyols, mentre l'altre posa cara de circumstàncies i li regala una bossa de verdures per fer brou com a compensació.

Hi ha moviment per tot arreu, la plaça bull activitat. L'aire fa olor de verdures fresques barrejada amb fruites de temporada. És el mercat de la Plaça de Cuba a Mataró i sempre que puc, hi vaig a comprar, m'agrada.

Sempre que viatjo, una de les coses que més m'agrada és visitar els mercats, et parlen d'aquell indret, de les costums dels seus habitants, dels seus hàbits de vida, de la seva manera de ser. 

Particularment, un dels que trobo més màgics i que més m'agraden de tots els països i mercats que he visitat, és el de Porta Portese al barri de Trastevere a Roma, el fan cada diumenge al mati i te varis kilòmetres d'extensió, hi pots trobar absolutament de tot, però la part que més m'agrada és la d'antiguitats, és super curiós de veure, i un espectacle per als ulls del visitant. Considero un pecat marxar de Roma sense haver passejat pel Trastevere i sense haver visitat el mercat de Porta Portese. I haver viscut ni que sigui una mica, el fantàstic dolce fare niente.

Cada vegada estic més convençuda que, en un altre vida, vaig viure a Roma... ;-)

Salute e amore !

Temps era temps ...

Estic a quasi un mes de fer 35 anys i encara no he escrit un llibre, ni he plantat un arbre ni he tingut un fill. És a dir 35 anys i tot per fer. 

Aquesta dita, te el seu origen en el Corà, per als musulmans quan una persona, mor, Alà el jutja segons els bons actes que ha realitzat en la seva vida. Aquests 3 actes simbolitzen 3 grans coses que un bon fidel hauria d'haver fet abans de morir, el llibre simbolitza el coneixement,  haver-lo aprés i haver-lo tramés, l'arbre simbolitza un acte caritatiu, sembrar un arbre que en uns anys pot donar ombra a un home cansat o fruit a un home afamat i el fill seria important per a que pregui pel seu pare durant la mort.

El que podria semblar una gilipollada masclista, crec que ho puc aplicar a la meva vida, probablement no plantarè mai un arbre ( no m'ho he proposat mai), no escriuré mai un llibre (hauria de llegir el triple del que llegeixo per ni tant sols plantejar-me aquesta idea) i no crec que tingui fills (no em veig preparada tal com està el món).

Però si espero poder realitzar 3 grans fites que bullen dins el meu cap. 

35 anys no son ni molts anys, ni pocs anys, quan som petits veiem a la gent de 35 com super grans, o fins hi tot vells, es curiós com canvia la perspectiva a mida que t'hi vas apropant. En aquesta vida mai sap quan t'en vas, jo només espero tenir temps per fer tot el que vull, perquè els mitjans, els aconseguiré.

Pensar que em queden 5 pels quaranta em provoca tremolor de cames, però em recorda que no m'adormi que tot te una caducitat en aquesta vida, i jo no en soc una excepció.

I el dia que me'n vagi, si no hi ha res més, a prendre pel cul, espero haver gaudit molt i no haver despilfarrat molt el meu preciat temps en coses banals i si hi ha quelcom més, tindré la millor companyia del món.

Salut i amor !

Bona nit ...

Aquesta no ha estat una de les millors setmanes, per molts motius, físics i emocionals, que a sobre no paris de rebre emails de com passar el millor dia de la mare, com sorprendre-la, quin es el millor regal, etc etc, no es que ajudi gaire, per totes aquestes coses, en un rampell, he fet una relació de coses que si em donen bones sensacions:

Escalfar-me al sol quan tinc fred

Mullar-me expressament un dia de pluja

Anar-me a dormir sabent que a l'endemà no sonarà el despertador

Sentir-me cansada d'haver fet molt d'esport

Ficar-me al llit i sentir l'olor a suavitzant dels llençols

Una abraçada d'algú estimat

Un atac de riure 

Un dinar feliç amb amics

Un dinar feliç amb la família

Recordar bons moments

Una bona migdiada

Banyar-me al mar

Caminar per la muntanya

Còrrer per la muntanya

Rebre un missatge d'algu que estimo.

Llegir un bon llibre en silenci

Jugar amb els meus nebots/odes

Planejar un viatge

Viatjar

Recordar un bon viatge

Escoltar bona música

Mirar fotos antigues

Conduir 

Una mirada de complicitat

Dormir plàcidament

I això ultim és el que me'n vaig a fer ara, que ja no son hores ....

Dolços somnis, per mi i també per a tu ...

Salut i amor !